martes, 19 de julio de 2011

el viejo y el mar

I tornar a servir cafès a la terrassa del bar Antonio, cerveses i sardines a la plaça d'un poblet de pescadors on les hores passen al ritme de les ones, casetes blanques i llumetes de festa major filant estiu entre fanals i moreres.

És com si, d'un temps ençà, l'atzar hagués cartografiat el buit de la inèrcia, com si els instants estiguessin enllaçats amb els imperdibles de la casualitat. Ahir, després de passar mig matí a la llibreria intentant trobar un títol que em cridés l'atenció, vaig desistir per indecisa. Marxava amb les mans buides, fins que de sobte, quan m'acomiadava d'en Jordi, vaig sentir el xiuxiuar d'un llibre que em cridava des del prestatge més alt: el viejo y el mar, mussitava Hemingway, el viejo y el mar. Qui m'anava a dir que era la lectura que ho lligava tot, feina, somni, sentit i pensament, una peça més del trencaclosques de moments, moments d'aquells en què sona la cançó ideal al volum perfecte, en què cau la pluja amb la mateixa intensitat que la tristesa, o pesques un estel amb un lleuger parpellejar.

S'han desplegat les veles, bufa llevant. El vent tria el rumb i la indecisió esdevé supèrflua. Tret de crear mals de panxa, els dubtes i les pors no tenen pes suficient per fer virar el vaixell.

Serveixo musclos a la marinera i tallats curts de cafè, somric mirant el mar. Penso, somio, imagino. Et penso i t'enyoro a 10 minuts d'aquí. Enyoro la vall, la boira ploranera i el verd ufanós dels boscos, verds de totes les tonalitats. Però m'omplo de mar i t'abraço. Trobar-me a faltar és una de les teves formes d'estimar-me, em dius a cau d'orella. Qui m'anava a dir que m'arribaries a conèixer tan bé. Respira i viu, em dic jo per dins, tant se val l'endemà.

jueves, 14 de julio de 2011

diques

Cuando me explicaron que el cardiólogo le había recomendado a papá que aprendiese a vivir el momento y que se aferrase con fuerza a los días no supe qué sentir. Se me hizo diminuto el corazón. Por un instante volví al invierno, me faltaba ropa sobre la piel o cualquier piel ajena que me arropase. Aunque pronto regresé al verano y le puse diques al pensamiento. Salí a tomar algo, a bailar un poco, a hacer un billar. ¿Para qué pensarlo?, me dije, y relegué aquellas palabras asépticas al olvido superficial; por miedo, tal vez, o por esa ridícula manía de hacer ver que todo va bien, que nada va a demoler los esquemas del orden establecido.

Pero no es tan fácil engañar al cuerpo. Ahora padezco de pequeños inviernos repentinos. Ansiedad, según el médico. Me crece la pena por dentro como si fuese una de aquellas plantas que echan raíces hasta en la arena. No quiero pastillas, sólo quiero saberlo llevar. Sin fingir que no ocurre nada, sin ensalzar pesimismos, sin... sin... Sólo con un poco de naturalidad.


miércoles, 13 de julio de 2011

inventario

Desde que hice las paces con mi soledad me levanto por las mañanas mucho más tranquila. He decidido que voy a hacer un inventario de palabras para recuperar el hábito y las ganas de escribir. Por algún sitio hay que empezar a lidiar la batalla con la pereza. Anoche, leyendo a Martín Gaite en su cuento de nunca acabar, me hablaba precisamente del perezoso que se enreda en pretextos y deja pasar las horas con la estúpida excusa de que ya vendrán más, del "ya lo haré mañana". Me sentí tan identificada en sus páginas como siempre, y decidí que tenía que encontrar de una vez por todas el momento de empezar a perderme de nuevo en el inmenso y caótico universo de la palabra. "Lo importante es perder el miedo, y volverse a perder sin miedo".