papallones

Y quizás un día entienda que toda esta rabia no es sino la mala cristalización de un dolor que nunca quise sentir. La coïssor d’una ferida que es va obrint lentament a la pell, tan lentament que el dolor passa inadvertit amb la remor quotidiana del vent –amb el soroll dels cotxes no es veu, deia l’àvia quan ens tacàvem la roba i havíem de tornar a escola–. Pero hay cosas que no dependen del querer y el sentir siempre encuentra por dónde entrar o salir, a pesar de que tengamos fe ciega en el falaz hermetismo de nuestro cuerpo-muralla. Fal·laç la imatge que tinc de tu, de quan somreies i ballaves i t’aferraves als somnis per traçar camins, el niño de las chiribitas en los ojos que pintaba mariposas. Quan els cotxes s’aturen i les papallones s’alcen a volar, el dolor és tan punyent que estrenyo els ulls i les dents i les mans, per no plorar, per no parlar però ja estic parlant i no ho voldria. Hay cosas que no dependen del querer. M’ho diria en francès, en italià o en grec. Hi ha coses que tampoc entenen d’idiomes, que s’han d’entendre d’altres maneres, potser amb la mirada, amb l’olor o amb el tacte de la veu.